Enviat per: depangeaalaterra | 12 juliol 2010

Xavi i Puyol, exemples de catalanitat

Imatge extreta d'El Mundo Deportivo.es

Mentre que la resta d’Espanya avui s’ha llevat indignada per la manifestació patriòtica que van fer anit els jugadors barcelonistes Xavi Hernández i Carles Puyol després que Espanya guanyés la final del Mundial contra Holanda, jo m’he llevat orgullosa pensant que tot i les màfies que mouen el futbol (arreu del món, no només aquí) encara hi ha catalans que senten i vibren més amb la nostra senyera que amb la bandera espanyola. Trobo que petonejar la bandera catalana va ser un gest preciós, més que bonic i per mi va significar tota una demostració de que encara hi ha ciutadans que per davant de tot ens sentim catalans perquè sentim Catalunya com la nostra terra i la nostra nació.

Imatge extreta de: http://www.cronica.cat/

Està clar que si ets un professional de l’esport a Espanya que vol triomfar i no estancar-se professionalment el seu paper ha de passar per representar el país a la selecció. Tot i així no crec que s’hagi de malinterpretar el gest de Puyol o Xavi, ja que jo crec que sento el mateix que ells. No volia que perdés Espanya (més que res perquè la majoria dels jugadors són del Barça i perquè juguen que dóna goig de veure), però, en canvi, no m’identifico pas amb la bandera espanyola i sí amb la catalana. Mentre que se’m va posar la pell de gallina amb el gol d’Iniesta a Stamford Bridge amb el Barça i considero aquella nit una de les més felices de la meva vida, ahir, amb el gol d’Iniesta amb la selecció reconec que em vaig exhaltar i me’n vaig alegrar molt, però no vaig vibrar. Ahir doncs, vaig veure clar que no es poden fingir els sentiments i el gol de Puyol del 2-6 contra el Madrid en què feia un petó a la senyera és incomparable al que va marcar contra Alemanya amb la selecció espanyola, tot i ser el mateix tipus de gol. Raó? Perquè no surt de dins estimar uns escuts o uns símbols que després ataquen els teus de forma continuada.

Sincerament, em sento orgullosíssima de Puyol i Xavi i espero que la resta de catalans del Barça els hi prenguin el relleu quan ells deixin un buit irremplaçable al barcelonisme.

Enviat per: depangeaalaterra | 21 maig 2010

Bella o bèstia?

La bellesa és un concepte que ha anat variant amb els anys i que cada col·lectiu humà ha anat creant en funció dels valors que ha anat rebent i inconscientment ha anat transmetent durant la seva vida. La percepció de la bellesa és subjectiva, ja que una persona pot trobar bella una cosa que per a una altra pot resultar totalment horrorosa. A mi personalment, coneixent mínimament els dos personatges que hem comentat a classe (Kate Moss i Stephen Hawking), m’atreveixo a dir que Moss és la bèstia i Hawking, la bella.

Kate Moss em desperta un sentiment de llàstima perquè es va vendre quan tenia 14 anys i va deixar que l’amotllessin als mitjans, qui l’ha representat amb una imatge de noia lluitadora, sortida del carrer, propera a la mala vida, sotmesa a la duresa dels cànons estètics malaltissos, etc. Per a mi Moss no em transmet bellesa, sinó tot el contrari. En ella hi veig una noia demacrada gens sana i que, per tant, no m’inspira cap altra bellesa que no sigui la representació del cantó fosc de la mala vida urbana.

En canvi, Stephen Hawking, malgrat la malatia (Esclerosi Lateral Amiotròfica) que se li va diagnosticar amb poc més de 20 anys d’edat, m’inspira admiració. Crec que Hawking sí disposa de la bellesa que li manca a Kate Moss perquè es tracta d’una bellesa interior. Hawking ha dedicat la seva vida a la ciència i és un exemple de persona lluitadora davant les adversitats a la vida perquè malgrat la discapacitat s’ha mantingut actiu i ha aportat continuadament teories per intentar avançar en el saber de la humanitat.

Enviat per: depangeaalaterra | 21 maig 2010

HAARP, conspiració o imaginació?

El fals documental o mockumentary és un tipus de documental televisiu, cinematogràfic o radiofònic que es presenta com una història real quan en realitat és ficció. Alguns dels mockumentaries s’han fet en un intent de fer sàtira i paròdia, però també n’hi ha alguns, com La guerra de los mundos d’Orson Welles, que són dramàtics. La principal característica dels falsos documentals és el seu elevat grau de realisme. Des del punt de vista tècnic solen ser reportatges perfectes, amb moltíssimes fonts, totes elles verosímils, que fan que l’espectador s’hi interessi moltíssim. En alguns casos se solen explicar conspiracions, secrets que mai s’han revelat, etc. És a dir, intenten trobar allò que no es pot demostrar a través de proves que juntes puguin semblar congruents.

Com a exercici d’anàlisi vull proposar un vídeo que fa pocs mesos vaig trobar al wikidiario.info (el diari digital que fem servir a l’assignatura de Producció Periodística els alumnes de Periodisme del grup 01 de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB) que deuria penjar algun usuari anònim i que em va impactar moltíssim. Em va xocar trobar-ho precisament aquí, ja que contrastat i objectiu no ho és. Fa uns dies vaig buscar-lo un altre cop per poder mostrar el link, però els administradors el deurien veure i el deurien esborrar. Al vídeo s’hi poden veure imatges de Chile TeVe en un programa de tertúlia als pocs dies del terratrèmol que va patir Haití a principis d’any. El convidat, Juan Andrés Salfate, és un personatge conegut a Xile i entre els internautes creients en extraterrestres i conspiracions diverses. Als dos primers vídeos acusa directament les autoritats nordamericanes per haver utilitzat una arma militar anomenada HAARP, suposadament per a provocar els seismes per eliminar països amenaçadors o “prescindibles”. Per provar aquesta greu acusació s’acompanya d’imatges del cel dels moments previs als últims terratrèmols de Xina i d’Haití, que curiosament coincideixen i atribueix als efectes de HAARP. Veiem-los a continuació:

La conspiració que presenta Salfate està molt documentada, aporta moltes proves visuals i dóna dades, suposadament extretes d’organismes oficials, però en cap moment es poden provar al 100%. Les cares de les noies col·laboradores del programa ho diuen tot, se’l miren incrèdulament. En canvi, el presentador mostra interès i destaca fets com que podria tractar-se d’una arma que no deixa proves perquè les greus conseqüències de provocar un terratrèmol quedarien tapades darrere d’un desastre natural i també afirma que potser es tracta d’una conspiració que no serà demostrada fins d’aquí molts anys i ho compara amb el secretisme de bomba atòmica d’Hiroshima l’any 45. A més, el presentador diu cap al final del primer vídeo que s’ho comença a creure, fet que em fa pensar en que és més fàcil fer creure a algú una mentida que una veritat

A continuació deixo un parell de vídeos sobre el funcionament de HAARP, per què es va crear i quines conseqüències pot tenir sobre nosaltres. Deixo al vostre criteri si voleu creure que són reals o no. A mi m’agradaria creure que és fals, però qui sap…

Enviat per: depangeaalaterra | 21 maig 2010

Art, artesania i el kitsch

Anomenem kitsch aquelles creacions que algun dia van ser considerades art pel seu caràcter innovador del moment. Un objecte es converteix en kitsch (terme d’origen alemany) quan es copia fins a la sacietat un estil determinat fins al punt que cau en el mal gust o lletjor. Les botigues de souvenirs estan plenes d’objectes d’aquest tipus, que pretenen ser art quan en realitat són vulgars i estèticament horrorosos. Un nan de jardí, un clauer de la torre de Pisa, un gat xinès “de la sort”, etc. són exemples d’objectes kitsch, que solen envoltar les nostres vides sense que ens n’adonem. Personalment, sóc d’aquelles persones nostàlgiques i sentimentals que em costa molt desfer-me d’objectes vells perquè encara que un peluix, una figura, uns pòsters, etc. es facin vells sóc incapaç de reconèixer la seva lletjor perquè els hi agafo apreci amb el pas del temps.

En canvi, art i artesania s’allunyen del concepte de kitsch, tot i que qualsevol objecte que en el seu dia va ser innovador (art) o d’utilitat sense finalitat estètica (artesania) corre el risc de convertir-se al kitsch al comercialitzar-lo i decorar-lo pretensionament. Com a exemple d’artesania, parlaré d’un objecte habitual en la nostra vida quotidiana: l’ampolla de vidre que, des de la invenció d’aquest material li ha servit a l’ésser humà per a fer possible l’emmagatzematge de líquids diversos, habitualment per al consum. El mateix objecte, però,  es converteix en art quan deixa de tenir l’aspecte habitual del que hom entén per ampolla de vidre comuna i adquireix una nova estètica o bé quan un artista decideix fer un collage a partir de diferents ampolles per representar el concepte d’essència de l’ampolla de vidre perquè en una fotografia-pintura-gravat, etc. pretén captar les diverses formes possibles de les ampolles de vidre per tal d’obtenir en un sol marc el concepte en la seva totalitat de l’ampolla de vidre.

La representació d'una ampolla de vidre a través d'una fotografia podria considerar-se art, però en aquest cas diré que és artesania perquè amb la fotografia només pretenc reflectir l'objecte quotidià que tots tenim en ment quan pensem en una ampolla de vidre que, pot assemblar-se o no a la que acabo de representar a través d'aquesta fotografia.

En aquest cas crec que es tracta d'art perquè plasma a través de diferents ampolles, unes de vidre i d'altres no, l'essència de l'ampolla, ja que totes elles ho són, però la diversitat entre elles és una realitat. Jo a partir d'aquesta fotografia extrec el concepte de diversitat, en aquest cas aplicat a ampolles de vidre, però que pot extrapolar-se als humans o a qualsevol aspecte de les nostres vides.

Aquesta composició fotogràfica d'ampolles de vidre la considero art també, ja que, com hem dit anteriorment, transmet un concepte com a resultat de la seva disposició davant de l'objectiu de la càmara. El fet de situar les ampolles de vidre una al costat de l'altra fa que l'observador compari formes, mides i colors. La finalitat de la fotografia és estètica i evoca a la reflexió, de manera que per a mi és art i no artesania.

Enviat per: depangeaalaterra | 21 maig 2010

Mercedes Cebrián, crack de les lletres

Com puc dir alguna cosa amb sentit de la Generació Nocilla sense conèixer-la?

He de ser sincera i reconèixer que fins el dia que en vam parlar a classe no n’havia sentit a parlar mai. Un cop introduïts en el tema, he de dir que em va sobtar trobar aquesta nova generació -si és que se’ls pot englobar en una de sola- d’escriptors que pretenen trencar motllos i presentar noves maneres d’entendre el món a la societat. Sobretot tenint en compte que fan una tasca àrdua i no gens acollida massivament.

A Mercedes Cebrián se l’ha acabat relacionant dins el col·lectiu de la vintena d’escriptors de la Generació Nocilla o Afterpop, segons Vicente Luís Moya, qui l’afegí a la llista inicial proposada per Nuria Azancot, periodista cultural. Cebrián és llicenciada en Ciències de la Comunicació a la Universitat Complutense de Madrid. Als seus inicis va treballar com a becària a Nova York i Roma. Actualment és columnista d’articles d’opinió com el que veiem a la imatge del diari El Público.

Consultant la seva biografía també he vist que col·labora als suplements de diaris com La Vanguardia (Cultural) o El País (El Viajero), així com a revistes culturals literàries com Eñe, Babelia o Clarín.

Com a  escriptora ha escrit poemaris i relats curts (El malestar al alcance de todos, del 2004 i Mercado común, del 2006) i alguns llibres (13 viajes in vitro, del 2008; Sala de máquinas i Cul-de-sac, ambdós del 2009). Veiem que també ha treballat com a escriptora i que en la seva jove carrera (actualment encara no arriba als 40 anys) ja ha rebut diversos premis per la seva habilitat i do de la paraula escrita.

Tal i com assegura a l’entrevista de Fernando Clemot, a Mercedes Cebrián li encanta la música. Toca el clavicèmbal, l’instrument anterior al piano, i ja des de petita tenia molt clar que les lletres l’acompanyarien tota la vida. Amb el seu primer llibre, El malestar al alcance de todos, Cebrián diu que no pretenia oferir un gran best seller per fer diners sinó que és la seva carta de presentació al lector. El fet de publicar un llibre que barreja relats curts i poemes neix del que li venia de gust escriure perquè, com a lectora, és el que a ella més li atrau literàriament. A l’entrevista, Cebrián afirma que li sembla un gran avenç que a casa nostra comencin a sorgir noves tendències literàries com l’anomenada Generació Nocilla perquè fins ara s’havia seguit sempre el que provenia de fora. A més, afirma Cebrián que la Generació Nocilla no ha d’anar més enllà de ser la denominació donada per una periodista cultural a un conjunt d’escriptors que comparteixen certes afinitats literàries.


En definitiva, crec que Mercedes Cebrián té les idees molt clares i, després de veure com pensa, puc fer-me una idea més fonamentada sobre la seva literatura, propera, senzilla i contemporània. Ara, caldrà llegir-li algun dels seus llibres per comprobar si són tan revolucionaris com semblen ser.

Enviat per: depangeaalaterra | 12 maig 2010

Exit, la mirada cosmopolita de les arts

Arribem a un món desconegut sense que ningú ens hagi preguntat si volíem venir-hi. Els primers anys de vida els dediquem a acumular coneixements que ens permetran sobreviure-hi. Finalment, creixem i el coneixement adquirit ens obliga a qüestionar-nos la nostra pròpia existència, els “per què” de la vida i del món que ens envolta.

Bé, doncs Exit, Imagen & Cultura dóna respostes i interpreta l’art del nostre món i del nostre temps. Es tracta d’una de les revistes d’art més cuidades de tots els temps i que es publica trimestralment des de l’any 2000. Té un preu força alt (20 euros l’exemplar), però que es justifica amb el volum i la qualitat de la informació que s’hi ofereix (de 180 a 210 pàgines d’articles d’experts, assajos, dossiers…). Una de les característiques de la publicació és que cadascun dels seus números tracta sobre una temàtica concreta, al voltant de la qual giren tots els textos i imatges que s’hi publiquen. A més, Exit, Imagen & Cultura és una revista bilingüe que tant surt en castellà com en anglès.

Recomanaria aquesta revista tan sols a aquells interessats en conèixer i en anar més enllà del que els nostres ulls ens mostren de la realitat perquè els seus col·laboradors ens endinsen en un món desconegut, ple de matisos i de reflexions existencials que no se’ns permeten fer amb el ritme de vida fast food que portem actualment molts de nosaltres. Per tant, només aquells que estiguin disposats a frenar durant uns segons per gaudir de la vida, de l’art més cosmopolita i de nosaltres mateixos, seran uns bons receptors d’Exit, Imagen & Cultura.

Amb un sol cop d'ull a les portades esbrinem la temàtica de l'exemplar.

La portada de l’últim número de la revista ja revela quina serà la temàtica de la publicació: paisatges silenciosos. Per tant, tant l’editorial com els assajos i els dossiers d’artistes que se’ns mostren a la revista tractaran sobre això mateix. Els editorials de la revista sempre han anat a càrrec de la directora, Rosa Olivares, qui ha sabut transmetre en cada moment l’essència dels continguts de la revista. A més de periodista, Olivares va llicenciar-se també en Història de l’Art i Literatura, formació que sens dubte li ha servit per convertir-se en una crítica excel·lent, tal i com bé es reflecteix als seus textos a Exit.

Al sumari veiem que el número conté un editorial i dos assajos així com 3 dossiers, cadascun dels quals se centra en un artista que treballa els paisatges silenciosos a les seves obres.

Rosa Olivares aconsegueix en el seu últim editorial, com dèiem al principi de la nostra reflexió, abocar-nos a la reflexió mitjançant comparacions de la temàtica de l’exemplar (la naturalesa) amb la nostra pròpia naturalesa. Això ho aconsegueix gràcies a cites que pren d’autors que han treballat els paisatges en l’art al llarg de la nostra història, ja siguin homes de ciència, de fe, filòsofs o filòlegs. La veritat que ens transmet Olivares és única i crec que a través dels seus escrits en l’editorial de la revista s’hi apunten no només elogis sinó també hi tenen cabuda crítiques. Per exemple, en l’editorial de la publicació sobre els contes, Olivares trasllada al lector una crítica de la cultura de les nostres societats a través de la història del conte. La directora de la revista es mostra desesperançada i albira la pèrdua d’identitat d’una societat que cada vegada para més atenció al cinema i als esports en comptes dels relats infantils, que els descriu com a peces clau en la maduració de l’individu quan és infant. Finalment, i per acabar amb els exemples d’editorials de Rosa Olivares a la revista Exit, a l’editorial que Olivares dedica a la tècnica del “tallar i enganxar” ens adonem que el muntatge és tan vell com la mateixa fotografia i que no perquè les noves tecnologies hagin permès millorar-ne els resultats hem de creure que la manipulació d’imatges no ha existit fins avui dia. Olivares mesura cadascuna de les seves paraules per tal de transmetre de forma senzilla i propera però no per això menys eficaçment les idees que vol transmetre.

Enviat per: depangeaalaterra | 11 maig 2010

La mala fama de la SGAE

Si reflexionem sobre els creadors i els seus drets com a persones que aporten quelcom enriquidor i innovador en la cultura, podem pensar que efectivament pel seu gra de sorra que aporten es mereixen una remuneració o recompensa com qualsevol altre treballador. Aquesta afirmació ja la feia Diderot en la seva època i s’oposava a l’elitisme de Condorcet, que afirmava que el pensament és un bé de la humanitat que no té preu i que, per tant, no s’hauria de pagar al creador.

Personalment crec que ser artista no hauria de ser una feina única de cap persona. L’artista per a mi pot ser qualsevol persona que sàpiga apreciar la realitat que l’envolta i sigui capaç de plasmar-ho màgicament en alguna mena d’obra creativa. Per a això no cal passar-t’hi la vida, crec. I en comptes d’intentar crear, crear i crear, potser els artistes haurien d’optar per formar-se en el tipus d’art que els agradi o se sentin més còmodes, això sempre, i un cop assolides unes bones bases que ho apliquin en moments de lleure de les seves vides. Sóc de la opinió que val més obtenir una bona obra que crear-ne 1000 perquè finalment només en valguin la pena 4. D’aquesta manera s’evitaria que hi haguessin individus únicament artistes que pretenen viure del món artístic perquè si no es remunera l’autor, no podrien dedicar-s’hi professionalment. Potser aquesta manera de pensar faria que no es creés tan d’art i ens perdríem grans obres per al Patrimoni Artístic del món, però també és veritat que potser evitaríem la sobreproducció i la proliferació d’artistes desconeguts, ja que n’hi hauria menys potser, però els que hi hagués potser serien més coneguts perquè només crearia aquell que creu que pot aportar alguna cosa nova.

Actualment, però la realitat no és pas aquesta i el que acabo de descriure no és altra cosa que una suposició dins una suposada realitat alternativa. Al nostre país, igual que a molts d’altres d’Europa i EE.UU., existeix una entitat privada col·lectiva destinada a la defensa i gestió dels drets de propietat intel·lectual. A Espanya és la SGAE (Societat General d’Autors i Editors) qui s’encarrega de la protecció i del repartiment de la remuneració dels autors per les seves obres, en la reproducció, distribució, comunicació pública, transformació i còpia privada. La SGAE té més d’un segle de vida, però d’uns anys cap aquí se l’ha tatxat d’organització corrupta que només pretén embutxacar-se diners a costa dels creadors. Però què hi ha de veritat darrere d’aquesta afirmació? Si analitzem les dades extretes del balanç anual que fa l’entitat, ens adonem que la SGAE ha passat d’un 11’5% de recaptació al 2008 a un 5’1% al 2009. La SGAE té una mala imatge i encara que el % de diners anuals que ha recollit hagi disminuït en un any la gent els recorda com “aquells que volen fer-nos pagar per tot”. Tot i això, si comparem amb d’altres països ens adonarem que la dita “sempre hi ha algú que està pitjor que tu” es compleix, ja que mentre que aquí es fa pagar 6 euros per l’ús de fils musicals en una perruqueria, a d’altres països com ara Itàlia, França o Alemanya abonen fins a 30, 48 i 60 euros, respectivament. Segons Eduardo Bautista, president executiu de la SGAE, la tarifa que han de pagar els negocis espanyols per l’ús de música és de les més baixes comparades amb la resta d’Europa. A més, assenyala Bautista que la causa de la mala premsa que s’ha generat de la SGAE es deu a lobbies de pressió relacionats amb mitjans de comunicació, empreses de telefonia mòbil, etc. que anteriorment pagaven un cànon i que ara ja no ho fan i el preu dels productes ha pujat perjudicant al consumidor.

"La Lista de Sinde" és una campanya en resposta a la intenció del Govern Espanyol de crear una comissió censora al Ministeri de Cultura amb potestat per tancar i bloquejar webs sense prèvia ordre judicial. (Font: http://www.tercerainformacion.es/spip.php?article13491)

D’altra banda, la Coalición de Creadores e Industrias de Contenidos és una plataforma liderada per la SGAE i que s’ha relacionat amb coneguts cantants com Miguel Bosé, Alejandro Sanz o Loquillo. Ells denunciaven la pirateria a través del manifest “La música es cultura” i afirmaven que és un problema de país el fet de no tractar com es mereix el talent creatiu, una de les valuoses aportacions a la societat del coneixement. I aquesta queixa té sentit en un país on la descàrrega gratuita d’imatges, pel·lícules, cançons, etc. és una realitat a través d’Internet, fet que ha fet molt mal a les productores i creadors. Però de qui és el problema? Com se soluciona? L’arribada del llibre digital encara agreuja més la problemàtica. Quan es fixaran els límits? L’entramat és molt complex: grups de pressió, veritats a mitges, ritme accelerat del desenvolupament de noves tecnologies… L’escenari que tenim genera un debat difícil de resoldre sobre la propietat intel·lectual de les obres culturals. Tenim continguts, majoritàriament musicals que enriqueixen la Xarxai la seva difusió genera uns drets que no tots estan disposats a pagar. La SGAE està darrere de gran part de la gestió i pagaments, però és possible controlar-ho tot a Internet? Qui sap com acabarà tot plegat…

Enviat per: depangeaalaterra | 10 maig 2010

‘Sólo Ellos’ i un tòpic sexual

El passat 23 de març, vaig tenir l’oportunitat d’anar a la preestrena de la pel·lícula “Sólo Ellos“, una pel·lícula basada en una història real. L’argument es basa en el llibre autobiogràfic “The Boys Are Back In Town” de Simon Carr. El protagonista (Joe Warr, interpretat per Clive Owen) és un periodista, casat per segona vegada amb una dona australiana que, als pocs anys de tenir un fill junts mor de càncer. Joe Warr ha d’aprendre a entendre els seus fills (el del primer matrimoni i el del segon), criar-los i tirar endavant amb la seva vida. No és una feina fàcil, ja que treballar i tenir fills, de vegades, pot semblar incompatible. Se sol pensar que les dones fan millor el paper de mares solteres, però és una qüestió d’habilitats innates o no? Es tracta d’un tòpic o té una base científica?

Apuntàvem en escrits anteriors sobre antropologia si hi ha diferències notables entre els homes i les dones en l’actualitat. Bé, doncs la nostra història ens respon observant les estratègies reproductives que ha seguit l’ésser humà per ser com som actualment. Les estratègies de la r i de la k són les principals vies reproductives utilitzades pels éssers vius i en biologia veiem que els primats utilitzen les dues estratègies en funció del sexe, principalment. L’estratègia de la k es basa en la maximització de l’eficàcia. Per exemple: treballar-se un individu per tal d’aconseguir reproduir-nos. En canvi, l’estratègia de la r implica una maximització de la productivitat que pot reflectir-se, per exemple, en un individu d’una espècie que intenta reproduir-se amb molts individus diferents fins que es creua amb un que accepta. La història dels primats ha demostrat que els humans, com a mamífers primats que som, responem a ambdues estratègies i això implica l’obtenció de dos sexes diferenciats, el que en biologia s’anomena asimetria sexual.

Gràfic que representa la relació entre la densitat de la població i la taxa d'increment de la población en estrategues de la r i de la K. Font: http://www.fao.org/docrep/003/T0019S/T0019S04.htm

Gràfic que representa la relació entre la densitat de la població i la taxa d'increment de la población en estrategues de la r i de la K. Font: http://www.fao.org/docrep/003/T0019S/T0019S04.htm

Primer de tot i per evitar malentesos, cal advertir que el que descriurem a continuació no pretén encasellar un sexe amb uns determinats rols, sinó que està documentat que ha sigut així històricament i que d’altres espècies han evolucionat amb les estratègies reproductives intercanviades respecte de les nostres. Per tant, d’una banda les femelles primats han seguit una estratègia reproductiva de la k per tal de poder afrontar embarassos i alletaments costosos energèticament. I per l’altra, els mascles primats han optat per la maximització de la producció intentant reproduir-se quantes més vegades millor i amb diferents femelles.

L’accés als recursos (aliments i “millors” parelles mascle tenint en compte els caràcters més favorables genèticament segons la femella) ha sigut un factor limitant per les femelles i això les ha dut a haver de competir amb altres femelles per poder accedir a més recursos i, per tant, tenir més embarassos i més cries (productivitat més efectiva). A més, els primats som una espècie depenent de la mare quan naixem. Per tant, no només l’embaràs implica un desgast energètic per les femelles, sinó que la posterior cura parental de la lactància i supervivència durant els primers anys és importantíssima.

I la pregunta que ens fem és: per què la femella? Doncs segurament es tracta del vincle natural que es crea entre la cria i la mare, que per anatomia ha sigut la figura més lligada a la cria i que, per tant, ha tendit a desenvolupar aquest rol millor que el mascle. Tot i així, com ja hem dit, en altres espècies no ha passat així. Només un dels dos individus s’encarrega de la cura de la cria i en primats és la femella. Però quan ho és el mascle? Els teòrics afirmen que el mascle passa a tenir cura de les cries quan l’equilibri entre costos i beneficis s’altera. És a dir, el cost de cuidar d’una cria implica que no podrà continuar l’estratègia de la r i anar reproduint-se amb d’altres femelles, que en principi és l’estratègia evolutiva masculina que segueixen els primats. Però en canvi, tenir-ne cura li aporta un benefici perquè si la cuida les probabilitats de supervivència dels fills augmenta i, per tant, l’objectiu últim de l’espècie (perpetuar els gens propis) s’aconsegueix.

Per tant, el tòpic que només les dones saben criar millor els fills que els homes pot escandalitzar-nos en la societat on vivim avui dia perquè hem intentat en els últims anys disminuir les discriminacions entre els dos sexes. Però a nivell biològic i cultural li donaria una mica de raó. Des de petits se’ns ha inculcat a molts de nosaltres que no som diferents per evitar que en un futur es discrimini la dona en determinats sectors de la vida, com a la feina o a la vida privada. Tot i així, l’asimetria sexual existeix i les estratègies reproductives també són diferents entre homes i dones, però penso que gràcies al nostre desenvolupament social i cultural hem aconseguit que els homes puguin desenvolupar igual de bé la tasca de la cria dels fills que qualsevol dona. A la pel·lícula veiem en diferents escenes com l’home, al principi, és incapaç de posar ordre a casa seva i deixa que els seus fills facin el que vulguin sense gairebé cap límit. I no és fins que la mare d’una amiga del seu fill li diu clarament que és un irresponsable perquè no sap encarar-se als seus fills que s’adona que ha de canviar de mètode. Exemples com aquests no m’extranyen en una societat com la nostra on, a excepció de casos extrems com la mort o malaltia de la mare, no sol ser l’home qui té la cura principal dels fills. Tot i així, esperem que en un futur els rols s’acabin homogeneitzant de forma natural sense que se’ns faci extrany veure estratègies de la r en femelles i estratègies de la k en mascles.

Enviat per: depangeaalaterra | 22 abril 2010

De roses i llibres

Avui és Sant Jordi, una de les festes més boniques de casa nostra. Per Sant Jordi els carrers es transformen, es respira cultura i romanticisme. Es venen roses i llibres de tota mena, des de la rosa més estrafolària al llibre més inversemblant, perquè per Sant Jordi tot és possible. Si per alguna casualitat de la vida caieu en aquest blog i desconeixeu la llegenda de Sant Jordi, espero saber-vos transmetre l’essència de la llegenda com cal perquè senyores i senyors, avui és un gran dia!

Com bé comentàvem a classe fa uns dies, la por és un dels motius que ha utilitzat l’home per crear relats. La llegenda de Sant Jordi té tots els ingredients necessaris pel triomf: un cavaller noble i valent, un drac ferotge i esfereïdor i una princesa indefensa. El mite de l’enfrontament desigual entre l’home i la bèstia irracional ha alimentat moltes llegendes similars arreu d’Europa amb el pas dels anys. Amb el temps a Catalunya, igual que a diferents ciutats del món, s’ha establert que el dia de Sant Jordi, 23 d’abril, fos la Diada del Llibre i de la Rosa. Pel que fa a l’origen de la tradició de regalar una rosa, alguns historiadors defensen que prové de la Fira dels Enamorats de Barcelona al S XV, que pel dia de Sant Jordi se’ls regalava una rosa a les senyoretes que sortien de missa. En qualsevol cas, té un origen llunyà i està relacionat amb els enamorats i el festeig primaveral. En canvi, sobre el Dia del Llibre sí que se’n sap l’origen exacte, donat que a Catalunya es començà a celebrar aquest dia de cultura el 7 d’octubre de 1926, en commemoració de la data de naixement de Miguel de Cervantes. Però 4 anys més tard es decidí fer coincidir la festivitat de la rosa i la de la cultura el 23 d’abril perquè l’autor del Quixot moria el mateix dia en què ho feu Shakespeare el 1616.

El 23 d’abril és un dia màgic on s’abracen molts conceptes: pàtria i cultura, tradició i actualitat, mites i realitat, amor i festa… Fins i tot, durant les èpoques més dures de la nostra història, per Sant Jordi s’ha mantingut la festa cultural, malgrat la dificultat de trobar llibres en català durant la repressió franquista. I, sorprenentment, a països llunyans com al Japó s’ha aconseguit arrelar una tradició tant nostra com aquesta (celebren el Sant Jordi’s Day) gràcies a l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya.

Fins i tot la indubtable bellesa d'una rosa està dotada d'imperfeccions que la fan encantadora...

Estimats compatriotes, us desitjo de tot cor una FELIÇ DIADA DE SANT JORDI!

Enviat per: depangeaalaterra | 20 abril 2010

Paraules… o vortoj…

A vegades em pregunto sobre l’origen d’algunes paraules que utilitzo habitualment. Sobretot hi penso quan descobreixo nous indrets i penso en quin deu ser l’origen d’alguns topònims de Catalunya. Fa temps el meu pare em va ensenyar un llibre sobre l’origen dels noms dels pobles de la nostra terra (“Els noms de lloc de Catalunya“) que em va despertar la curiositat. És per això que de vegades el consulto, per conèixer una mica més sobre viles i ciutats veïnes. Sempre m’ha semblat molt interessant i bonic de conèixer. És a dir, qui ho diria que Santa Coloma de Gramenet prové del llatí Columba (nom propi de persona) i del llatí vulgar gramine (que significa herba) i el sufix -etu (lloc on abunda l’herba)? Doncs precisament la setmana passada quan pensava en quina paraula escriure aquí al blog, el professor de català va fer un incís durant la classe per fer un comentari sobre l’esperanto, fet que em va recordar que sense aquest idioma jo no estaria avui escrivint en aquest blog.

L’esperanto sempre m’ha despertat una simpatia especial, ja que els meus pares es van conèixer gràcies a aquesta llengua. La meva mare va començar a anar a classes d’esperanto a Santa Coloma -d’on som tota la família- i el meu pare n’era el professor. El meu pare assegura que en aquella època (als anys 70) Espanya només tenia com a distracció cultural el futbol i els toros. De manera que qualsevol distracció que s’allunyés de tot això, creia, podia tenir molt d’èxit. Tant ho creia que va apuntar-se als cursets del Centre Excursionista del Puig Castellar per a rebre classes d’esperanto. Amb el temps va acabar fent de professor particular de la llengua esperantista alhora que mantenia el contacte amb gent de l’associació. Anys més tard els meus pares es van casar i vam néixer el meu germà i jo i, tot i que mai hem sentit la necessitat d’aprendre l’esperanto perquè mai va triomfar com a llengua universal com sí que ho ha fet l’anglès, a mi sempre m’ha fet especial llàstima el seu poc arrelament a nivell universal.

Si recopilem una mica d’història sobre l’esperanto i ens fixem en les paraules de l’Enciclopèdia Catalana veurem que l’esperanto és una llengua internacional creada a Polònia l’any 1887 per Ludwik Lejzer Zamenhof com a instrument neutral de comunicació. L’autor, que signava Dr Esperanto (on esperanto significa el qui té esperança) l’anomenà llengua internacional perquè pretenia que una llengua formada a partir de trets comuns de totes les llengües existents triomfés com a llengua per a la comunicació de tots. L’any 1986 era una llengua parlada per uns 12 milions de persones. L’Akademio de Esperanto és l’acadèmia internacional que vetlla per la unitat de la llengua i la seva evolució. L’esperanto s’ha ensenyat a universitats, escoles i col·legis d’arreu del món i, fins i tot, hi ha emissores de ràdio que han fet programes en esperanto a ciutats com Varsòvia, Roma, Pequín, Zagreb, Viena, Sòfia, València o Sabadell. Actualment l’organisme més important d’esperanto és la Universala Esperanto-Asocio, a Rotterdam.

I aquesta és la raó per la qual cada cop que algú menciona l’idioma m’evoca un sentiment de nostàlgia i em transmet bones vibracions.

Older Posts »

Categories