Enviat per: depangeaalaterra | 11 maig 2010

La mala fama de la SGAE

Si reflexionem sobre els creadors i els seus drets com a persones que aporten quelcom enriquidor i innovador en la cultura, podem pensar que efectivament pel seu gra de sorra que aporten es mereixen una remuneració o recompensa com qualsevol altre treballador. Aquesta afirmació ja la feia Diderot en la seva època i s’oposava a l’elitisme de Condorcet, que afirmava que el pensament és un bé de la humanitat que no té preu i que, per tant, no s’hauria de pagar al creador.

Personalment crec que ser artista no hauria de ser una feina única de cap persona. L’artista per a mi pot ser qualsevol persona que sàpiga apreciar la realitat que l’envolta i sigui capaç de plasmar-ho màgicament en alguna mena d’obra creativa. Per a això no cal passar-t’hi la vida, crec. I en comptes d’intentar crear, crear i crear, potser els artistes haurien d’optar per formar-se en el tipus d’art que els agradi o se sentin més còmodes, això sempre, i un cop assolides unes bones bases que ho apliquin en moments de lleure de les seves vides. Sóc de la opinió que val més obtenir una bona obra que crear-ne 1000 perquè finalment només en valguin la pena 4. D’aquesta manera s’evitaria que hi haguessin individus únicament artistes que pretenen viure del món artístic perquè si no es remunera l’autor, no podrien dedicar-s’hi professionalment. Potser aquesta manera de pensar faria que no es creés tan d’art i ens perdríem grans obres per al Patrimoni Artístic del món, però també és veritat que potser evitaríem la sobreproducció i la proliferació d’artistes desconeguts, ja que n’hi hauria menys potser, però els que hi hagués potser serien més coneguts perquè només crearia aquell que creu que pot aportar alguna cosa nova.

Actualment, però la realitat no és pas aquesta i el que acabo de descriure no és altra cosa que una suposició dins una suposada realitat alternativa. Al nostre país, igual que a molts d’altres d’Europa i EE.UU., existeix una entitat privada col·lectiva destinada a la defensa i gestió dels drets de propietat intel·lectual. A Espanya és la SGAE (Societat General d’Autors i Editors) qui s’encarrega de la protecció i del repartiment de la remuneració dels autors per les seves obres, en la reproducció, distribució, comunicació pública, transformació i còpia privada. La SGAE té més d’un segle de vida, però d’uns anys cap aquí se l’ha tatxat d’organització corrupta que només pretén embutxacar-se diners a costa dels creadors. Però què hi ha de veritat darrere d’aquesta afirmació? Si analitzem les dades extretes del balanç anual que fa l’entitat, ens adonem que la SGAE ha passat d’un 11’5% de recaptació al 2008 a un 5’1% al 2009. La SGAE té una mala imatge i encara que el % de diners anuals que ha recollit hagi disminuït en un any la gent els recorda com “aquells que volen fer-nos pagar per tot”. Tot i això, si comparem amb d’altres països ens adonarem que la dita “sempre hi ha algú que està pitjor que tu” es compleix, ja que mentre que aquí es fa pagar 6 euros per l’ús de fils musicals en una perruqueria, a d’altres països com ara Itàlia, França o Alemanya abonen fins a 30, 48 i 60 euros, respectivament. Segons Eduardo Bautista, president executiu de la SGAE, la tarifa que han de pagar els negocis espanyols per l’ús de música és de les més baixes comparades amb la resta d’Europa. A més, assenyala Bautista que la causa de la mala premsa que s’ha generat de la SGAE es deu a lobbies de pressió relacionats amb mitjans de comunicació, empreses de telefonia mòbil, etc. que anteriorment pagaven un cànon i que ara ja no ho fan i el preu dels productes ha pujat perjudicant al consumidor.

"La Lista de Sinde" és una campanya en resposta a la intenció del Govern Espanyol de crear una comissió censora al Ministeri de Cultura amb potestat per tancar i bloquejar webs sense prèvia ordre judicial. (Font: http://www.tercerainformacion.es/spip.php?article13491)

D’altra banda, la Coalición de Creadores e Industrias de Contenidos és una plataforma liderada per la SGAE i que s’ha relacionat amb coneguts cantants com Miguel Bosé, Alejandro Sanz o Loquillo. Ells denunciaven la pirateria a través del manifest “La música es cultura” i afirmaven que és un problema de país el fet de no tractar com es mereix el talent creatiu, una de les valuoses aportacions a la societat del coneixement. I aquesta queixa té sentit en un país on la descàrrega gratuita d’imatges, pel·lícules, cançons, etc. és una realitat a través d’Internet, fet que ha fet molt mal a les productores i creadors. Però de qui és el problema? Com se soluciona? L’arribada del llibre digital encara agreuja més la problemàtica. Quan es fixaran els límits? L’entramat és molt complex: grups de pressió, veritats a mitges, ritme accelerat del desenvolupament de noves tecnologies… L’escenari que tenim genera un debat difícil de resoldre sobre la propietat intel·lectual de les obres culturals. Tenim continguts, majoritàriament musicals que enriqueixen la Xarxai la seva difusió genera uns drets que no tots estan disposats a pagar. La SGAE està darrere de gran part de la gestió i pagaments, però és possible controlar-ho tot a Internet? Qui sap com acabarà tot plegat…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: