Enviat per: depangeaalaterra | 20 abril 2010

3, 2, 1… IMPRO!

Fa poc més d’un mes vaig anar al teatre dues setmanes consecutives a veure un parell d’obres que estan més de moda entre el jovent de baix nivell adquisitiu barceloní: l’Improshow i l’Improfighters, ambdós xous d’èxit de la companyia de teatre Planeta Impro . A tots dos espectacles vaig tenir el gust de veure els mateixos 4 actors, tots ells amb la seva gràcia particular sabien sortir-se’n a l’escenari a l’hora d’escenificar els complicats títols proposats pel públic. Els actors disposen d’un escenari i el públic assistent ha d’anar predisposat a participar, ja que al cap i a la fi és el públic qui determina l’èxit del xou.

El procediment de l’Improshow i l’Improfighters bàsicament és el següent: el públic, abans d’entrar, escriu un enunciat a un paperet i es guarda a un bol; s’asseu i, en comptes d’esdevenir un receptor passiu, els actors t’obliguen a estar alerta en tot moment perquè qualsevol de les nostres frases poden protagonitzar una de les improvitzacions dels actors. Fins i tot poden sorprendre’t fent-te pujar a l’escenari per participar amb ells. Si no porteu bé el fet de sortir en públic, pot ser que ho passeu realment malament mentre duri l’obra. Però tranquils, les rialles estan assegurades i la tensió que provoca el “potser em treuen” fa que estiguis súper atent a l’espectacle. Malgrat això, l’estrès queda compensat amb la gràcia que fan. L’Improfighters només es diferencia de l’Improshow en el fet que les improvitzacions dels actors es converteixen en lluites i el públic vota quin dels dos equips li agrada més.

Personalment recomano moltíssim les obres de Planeta Impro. Crec que és una forma molt original de fer teatre, fent partícep al públic de l’espectacle com mai abans havia vist enlloc. El resultat és doncs un teatre dinàmic, original, sense sentit, però molt ben fet, ja que l’obra es converteix en única i irrepetible. Frases com “Las albóndigas de mi madre están buenísimas”, “Em pica la figa”, “Las amebas valientes” o “Me gusta tu coche sobretodo con el freno de mano puesto” son històries que es representen amb molta gràcia i simpatia.

Així doncs, us deixo amb la recomanació personal perquè aneu al teatre, ja que, crec, no us decepcionaran i passareu una molt bona estona al cor de Gràcia.

Espectacle ImproShow, extret de la pàgina: http://www.planetaimpro.com/galeria/galeria_ish_cat.html


Archivo para la categoria ‘Salir estuvo allí’

Conciertos en petit comité y discos de debut en Salir.com

Martes 20 de Abril de 2010

No sólo de grupos con renombre vive la música y este fin de semana, en Salir.com hemos querido comprobar como está el talento musical más allá de la fama actual, y la verdad es que no está nada mal. A continuación os comentamos los conciertos de estos días que más nos han gustado y aprovechamos también para recomedar algún que otro disco :)

maria rodés concierto

– Maria Rodés en el Apolo-

La noche de viernes nos acercamos al Apolo con muchas ganas de ver a Maria Rodés en directo. Luz baja, mesas y velas para disfrutar de un concierto íntimo, en el que la catalana presentaba su nuevo trabajo “Una forma de hablar”. Tema tras tema se iba confirmando que lo que se gestaba desde Oniric era poca broma, no estábamos sólo delante de otra voz dulce, sino que Maria Rodés derrochó susurros, ternura y canciones bonitas, pero sobre todo: mucha personalidad. Y tanto carisma en el escenario es una característica de la que estamos faltos últimamente…nos gustó mucho el concierto y confirmamos que no es necesario inyectarse insulina al salir, su dulzura nunca llega a empalagar. Os recomendamos que no os la perdáis en su próximo concierto en la sala Siroco de Madrid el 30 de abril, donde tocará junto a Joan Colomo, miembro de The Unfinished Sympathy, cuyo disco en solitario “Contra todo pronóstico” es mucho más que recomendable :)

amicsdelbosccasaorlandai

– Els Amics del Bosc en la Casa Orlandai –

Ya el sábado, la Casa Orlandai celebraba su tercer aniversario y tampoco nos lo quisimos perder. El ambiente lo caldeó el grupo Ciervo, para dar paso después a los Amics del Bosc, que también están preparando disco y que demostraron que el panorama musical emergente está en plena ebullición. Sonidos rock, blues, country y, sobre todo, mucha muchísima psicodelia fueron los ingredientes principales de este concierto, que además contó con letras nuevas y frescas, y una complicidad muy especial entre los miembros de grupo. El resultado: mucha energía, disfrute sobre el escenario y empatía con un público que salió más que satisfecho, con la senasación de que en los Amics del Bosc se estaba formando algo muy especial.

raydibaum

– Raydibaum en el Parc de la Ciutadella –

Para terminar el fin de semana, el domingo por la tarde nos acercamos a Un día para la Esperanza”, fiesta organizada por Intermon Oxfam cuyos beneficios se destinarán a causas beneficas. El tiempo acompañó  y el Parc de la Ciutadella de Barcelona recibió a más de 40.000 personas que pasearon entre los puestos de comercio justo, el escenario de conciertos, las actividades para niños y los diferentes talleres que se hicieron a lo largo del día. Una jornada muy bonita que musicalmente vivió la máxima calidad con la actuación del grupo Raydibaum a media tarde, que volvieron a demostrar no sólo que están en plena forma, sino que en directo confirman lo mismo que en sus discos: que suenan muy bien, ya sea en inglés o en catalán, y que queremos verles más en directo.

Pues hasta aquí nuestras experiencias musicales de este fin de semana, pero antes de terminar os queremos recomendar especialmente dos discos:

roto'n'roll

LP de Els Surfing Sirles, que desde salió a la venta la semana pasada no lo hemos parado de escuchar.  No hay desperdicio, de verdad, que gusto ver que el garage y el rock and roll llevados al extremo que lo llevan lo Surfing Sirles, siguen teniendo un hueco en la música actual.

Roto’n’roll, disco debut de Los Rotos que hoy sale a la venta. 12 temas de puro rock en castellano que culmina varios años de trabajo y que a partir de ya encontaréis en vuestra tienda de discos más cercana.

Como dijo Elvis: La música nunca puede ser mala, digan lo que digan del rock’n roll y a nosotros…nos encanta! se ha notado mucho? esperamos que a vosotros también y que no dejéis de escuchar nuestras recomendaciones. Y si lo que queréis es encontrar ese concierto tan especial que no os queréis perder, recordad que podéis hacerlo en nuestra agenda ¡adelante! :)

Presentación de “El mal ajeno” en Barcelona

Jueves 18 de Marzo de 2010

Belén Rueda: “Es un día estupendo y una forma muy especial de celebrar mi cumpleaños

Oskar Santos: “Se trata de una película hecha entre amigos y que ha logrado conseguir el realismo a través de un elemento fantástico en el hilo argumental”

P3150559_redimensionated

Hoy se estrena la película El mal ajeno, dirigida por Oskar Santos, producida por su compañero de estudios y amigo Alejandro Amenábar, y que cuenta con un guión escrito por Daniel Sánchez Arévalo. Salir.com tuvo la oportunidad de asistir al preestreno y rueda de prensa en los cines Renoir Floridablanca de Barcelona.

Se trata de una película que, a través de unos potentes diálogos y unas interpretaciones excelentes de un reparto excepcional, ha sabido sacar a la luz un drama emocional muy realista a pesar de jugar con los elementos fantásticos. El personaje principal, Diego, interpretado por Eduardo Noriega, es un médico que trata pacientes terminales en la Unidad de Dolor de un hospital y que sufrirá un accidente inesperado al terminar su jornada laboral. Esto le supondrá un punto de inflexión que le obligará a tomar una importante decisión en su vida. La coraza que ha ido creando a lo largo de los años para que el dolor ajeno de sus pacientes no le afecte, de repente, pasa a primer plano en su vida. La evolución del personaje está muy bien trabajada por Noriega, del mismo modo que lo consigue cada uno de los demás actores de la película a través de sus papeles en la película. “Lo que logró Daniel escribiendo este guión me parece muy meritorio”, afirma Santos. Y es que los diálogos, algunos incluso con sentido del humor, que consigue Daniel al contar un drama con tanto realismo denotan un estilo propio que resulta muy familiar, como los diálogos de Gordos o AzulOscuroCasiNegro.

blog 1

Oskar Santos nos contaba que la idea de la película nacía a partir de varios proyectos de cortometraje con los que trabajó anteriormente que le llevaron a reflexionar acerca de las enfermedades, la condición humana y la muerte. El resultado final es una película que cuenta una historia muy compleja y que huye de las moralejas finales. “Quiero que el espectador rellene los vacíos de la película invitándole a la reflexión”, comenta Santos. Añade, también, que no es nada religioso ni cree en leyendas de gente sanadora, pero le resulta interesante utilizar estos métodos para trabajar con las consecuencias que implica para el personaje del médico el hecho que tenga un don sanador. El director destaca: “Mi pretensión era conseguir realidad a través de los personajes porque al fin y al cabo, te guste o no, una película es una historia de personajes”. Es por esta razón que Santos decía que películas como Avatar le dejan fuera de juego porque no siente el factor humano por ningún sitio.

post 2

El mal ajeno es una película que tiene la suerte de contar con actores ilustres de nuestro cine como son Eduardo Noriega, Belén Rueda, Cristina Plazas, Angie Cepeda o Marcel Borràs. Todos ellos, desde el más joven al más veterano, llevan a cabo unas interpretaciones muy humanas y que consiguen emocionar al público espectador. El trabajo conjunto durante el rodaje, riguroso y meticuloso, fue clave para conseguir un ambiente de familiaridad que se traslada en la pantalla. Incluso las escenas médicas son interpretadas con gran profesionalidad. Tanto Rueda, Noriega como Plazas acabaron resumiendo que el trabajo con Santos había sido muy bueno y enriquecedor y que le veían mucho futuro como realizador y como director de actores, pues esta película es su primer largometraje tras una serie de cortos realizados hasta ahora.

Finalmente, destacar que resulta sorprendente cómo se consigue el realismo mágico en la película, ya que, a priori, algo que puede parecer tan inverosímil desde fuera, visto a través de la pantalla gana un realismo inesperado. Oskar Santos destacó que el papel de Angie Cepeda en la película era el que le parecía más difícil de interpretar, pues tenía que transmitir algo en lo que ni él mismo creía. El fervor por la religión en las clases bajas de Colombia está muy arraigado y el hecho que ella sea colombiana ayudó a que pudiera transmitir ese misterio y esa fe en el don que nadie más podría entender si no ha sufrido tanto en la vida como lo hace su personaje.

El mal ajeno es una historia sobre la psicología de esas personas que sufren en silencio. En definitiva, una trama que os aconsejamos desde Salir.com y que no os podéis perder.

3, 2, 1… ¡Impro!

Viernes 12 de Marzo de 2010imprologoAnoche Salir.com se asomó al Teatreneu para ver el espectáculo más clásico de la Compañía de teatro Planeta Impro: el Improshow. 4 actores, un escenario y un público dispuesto a ser los guionistas de la obra que les van a representar son los ingredientes para el éxito de la obra.

El procedimiento del Improshow básicamente es el siguiente: el público, antes de entrar, escribe un enunciado en un papelito y lo introduce en un bol; toma asiento y, en vez de convertirse en un receptor pasivo, los actores te obligan a estar alerta en todo momento porque cualquiera de tus frases puede protagonizar una de las improvisaciones de los actores. Incluso puede tocarte subir al escenario para hacerte partícipe del espectáculo. Si no lleváis bien lo de salir en público, puede que lo paséis algo mal mientras dure la obra. Pero tranquilos,las risas están más que aseguradas y la tensión que provoca el “puede que me saquen” hace que estés súper atento al espectáculo. Sin embargo, el estrés se compensa con las risas que te provocan.

Desde Salir.com os queríamos recomendar esta obra, pues creemos que vale mucho la pena experimentar una sesión de teatro dinámico, original, sin sentido y tan bien hecha como lo fue la obra única e irrepetible de anoche. Frases como “Las albóndigas de mi madre están buenísimas”, “Em pica la figa”, “Las amebas valientes” o “Me gusta tu coche sobretodo con el freno de mano puesto” fueron historias que se representaron con mucha gracia y simpatía. Además, otro de los atractivos del Improshow es que puedes volver a ver el espectáculo las veces que quieras dado que cada función es distinta y especial para cada público.

Así que ya sabéis, si queréis experimentar nuevas formas de vivir las artes escénicas, apuntaros al Improshow, que seguro que no os decepcionará.

Enviat per: depangeaalaterra | 11 abril 2010

Maspons y su paso por AFAL

El grup fotogràfic AFAL (Agrupació Fotogràfica Almeriense) es fundà al 1950 com a iniciativa d’un petit grup d’aficionats a les arts de la ciutat. No fou fins el 1956 que José María Artero (president de la fundació) i Carlos Pérez Siquier (secretari) impulsaren el llançament del primer número de la revista AFAL, que es continuaria publicant -amb algunes interrupcions- des d’aleshores fins al gener de 1963. La revista no estava finançada per cap entitat privada que imposés els seus criteris, sinó que a través de les subscripcions dels seus adeptes i de la minsa publicitat d’Almeria aconseguiren tirar endavant durant 7 anys. Aquest era un dels atractius principals pels fotògrafs de l’època, donat que era l’única revista independent del país que oferia un esperit nou. AFAL revolucionà la fotografia espanyola dels anys 50, ja que s’allunyava del que havia sigut la fotografia fins aleshores (memorialista, elitista…) i perseguia el testimoniatge de la veritat del món que els rodejava. Tot i compartir aquest gran objectiu, els fotògrafs de l’època que s’adheriren a AFAL van ser molt diversos. Des de fotògrafs realistes fins a reporters d’acció, intimistes i subjectivistes, etc. Segons afirmà Siquier a una entrevista a El País d’Andalusia el 9 de gener de 1997, AFAL va tenir una raó de ser en les necessitats de la societat dels 50 a Espanya, però afirmà que les revolucions cal que morin joves perquè defalleixen quan se’ls hi allarga la vida. D’aquesta manera és com AFAL tingué 7 anys de vida molt productiva i pogué passar el testimoni a les generacions que els succeïren. La seva importància fou tal que fins i tot fa poc s’ha fet un documental sobre l’agrupació on s’intenta recullir-ne l’essència.

Oriol Maspons Casades

Va néixer a Barcelona l’any 1928. És un dels fotògrafs que va participar en la segona època de la revista AFAL. Mentre que la primera època es considera la millor producció dels fotògrafs del grup, la segona es caracteritza per la publicació dels retrats femenins a les portades, on Maspons contribuí amb l’aportació de la provocació sensual a través de les seves fotografies. D’aquesta manera, AFAL pren una imatge més europea, menys intensa i menys particular. Maspons residí a París durant dos anys (del 1955 al 1957) i se l’engloba dins de la línia objectivista de Cartier-Bresson.

Il·lustrà les portades de col·leccions de llibres i obres literàries com ara:

– Poeta en Nueva York, de García Lorca (1966);

La caza de la perdiz roja, de Miguel Delibes;

La Universidad de Barcelona, promogut per Fabià Estapé (1971);

Arquitectura gòtica catalana (1974), d’Alexandre Cirici;

Arte visigodo en España, de Pere de Palol;

A més, Maspons té obres al MOMA de Nova York i n’ha publicat a Annual Photography i a Photography Year Book. Treballa a la revista Interviu i l’any 2006 rebé la Creu de Sant Jordi.

Imatge de les tres portades d'AFAL a càrrec d'Oriol Maspons. (Font: http://cvc.cervantes.es/artes/fotografia/papel_foto/introduccion_01.htm)

Com dèiem abans, el pas de Maspons per AFAL en la segona època de la revista dóna al públic les imatges d’unes noies joves que emmarquen les portades de manera individual i centrant-se sempre en el poder dels seus trets de bellesa natural. Maspons realça, per exemple, a la portada del 69 els llavis i ulls de la noia, convertint-la així en una atracció o mostra de la bellesa d’un instant en el temps. Són fotografies pensades i, per tant, manipulades, però que pretenen reflectir la realitat d’un moment determinat. Passa el mateix amb les altres dues portades de Maspons a AFAL. Un mateix prototipus de noia en un pla mig, en blanc i negre, i amb un cert misteri que busca que l’espectador quedi embadalit.

Portada de The Private Collection (Oriol Maspons). Algunes fotografies s'exposaren al 2006 a l'FNAC de Barcelona de Plaça Catalunya.

La col·lecció fotogràfica que Maspons va recollir sota el nom The Private Collection conté més de 70 fotografies fetes entre els anys 60 i 70. Al seu interior hi continuem trobant una oda a la figura femenina. El mateix Maspons confesà sense cap mena de pudor que es feu fotògraf per lligar. Qui ho diria, oi? Les fotografies que trobem en aquest període continuen en la línia del voler mostrar la bellesa femenina elevada a la màxima potència. Si a les portades d’AFAL ja quedava reflectida la poca espontaneïtat de les fotografies, ara queda encara més clara l’estàtica de les noies que protagonitzen les fotografies de Maspons. AFAL pretenia mostrar la realitat i per a Maspons ho és la figura de la dona atractiva, que tot i perdre en espontaneïtat, guanya en transmisió d’emocions. Més que mostrar la realitat com és (el que podria ser fer una fotografia de qualsevol instant de la realitat sense que se n’adonés ni la mateixa protagonista de la fotografia), Maspons expressa emocions reals. És a dir, les fotografies les planifica però li serveixen per mostrar una veritat: la bellesa, la seducció, la provocació, la innocència, etc.

Cachas mocetona normanda desayunando.

Tant la fotografia de la portada com la noia “cavernícola” enalteixen la dona, tenen una situació en l’espai centrada per tal de captar l’atenció de l’espectador. Tot i així, queda clara que mentre a la portada, veiem una noia superba i capaç de menjar-se el món, en l’altra hi veiem una noia insinuant, amb poca roba, amb gestos provocatius, etc. Res a veure les emocions que s’extreuen d’una i altra fotografia, però a ambdues (i a la resta del llibre) Maspons treballa amb un mateix patró (noies, bellesa i emocions).

Enviat per: depangeaalaterra | 5 abril 2010

Lost fa història

6 temporades d’una sèrie mai havien aixecat tanta expectació com ho ha aconseguit el fenomen Lost a nivell mundial. Són tants els seus seguidors que en molts ha despertat la pregunta de quina és la clau del seu èxit. Els qui sou seguidors de la sèrie sabreu que durant els sis anys que porten emetent la sèrie, s’han anat sumant incògnites dia rere dia i s’han anat desvetllant pocs dubtes. Poc a poc t’enganxes a una realitat que racionalment pots considerar impossible, però que t’endinsa a un món filosòfic meravellós. A continuació valoraré i evaluaré, sota el meu punt de vista, dos personatges de la sèrie, que un dia semblaven antagonistes i que finalment, s’assemblen més del que ens podíem imaginar: Jack Shephard (Matthew Fox) i John Locke (Terry O’Quinn).

Reason vs Faith

D’una banda, Jack Shephard és presentat com un cirurgià excel·lent, home de ciència i raó, bona persona i segur de sí mateix. Les circumstàncies de la vida l’han fet ser com és en el moment en què ens el presenten. En canvi, John Locke és un home paralític, frustrat amb la seva vida, que quan l’avió s’estavella a l’illa és capaç de tornar a caminar. Per tant, ens trobem davant d’un home que creu en miracles, un home de fe que ha experimentat un fet extraordinari i que li dóna forces per sentir-se guiat pels indicis irracionals que li presenta l’illa. Ambdós són curiosos, però les seves motivacions són diferents. Mentre un pretén conèixer per fugir de l’illa com més aviat millor, l’altre no vol marxar perquè la seva vida anterior no val la pena.

Els personatges antagònics del Dr. Shephard i de Locke ens ofereixen la oportunitat de raonar sobre coses tan primàries i antigues com és l’existència humana. La racionalitat davant de l’empirisme, la raó o els sentits, el que és bo i el que és dolent. Després d’una llarga evolució, a les temporades 5 i 6 veiem un Jack molt més creient, tot i no renunciar a la lògica, i un Locke fracassat i perdut. Qui té doncs la raó en el món on vivim?? Quina conclusió en treiem? Personalment penso que els dos personatges representen el mateix: l’evolució humana. Una mateixa persona pot, en un moment determinat, sentir-se més proper a un cantó (la raó, per exemple). Però, alhora, tot el que la vida li ha proporcionat, les experiències que ha viscut, etc. poden veure’s afectades per una sola incongruència de la racionalitat, i això el farà dubtar. També pot donar-se el cas contrari, el que ens representa Locke. L’home de fe, que creu que ha estat designat per a una missió molt important i que a mesura que passa el temps s’adona que no rep cap compensació per res del que fa, ni és comprès per ningú.

Tots els personatges de Lost tenen un gran rerefons amb el qual moltes persones s’hi poden identificar, en major o menor mesura. Els casos de Jack Shephard i John Locke crec que són molt positius en una societat com la que vivim en què se’ns incita a deixar de pensar, a deixar-nos guiar com ramats d’ovelles. És per aquesta raó que considero que aquesta sèrie, tot i tenir els seus defectes, com totes, crec que ha aconseguit tenir tant d’èxit perquè ha demostrat que tots tenim cabuda en aquest món, tant els homes i dones de fe, com els que defensen la raó i els que creuen que ambdós conceptes poden conviure.

Lost es caracteritza per deixar molts dubtes a l’aire i potser aquesta és la filosofia de la sèrie, no resoldre res i deixar imaginar a l’espectador. Tot i així, esperem que a l’últim capítol es resolguin els dubtes més grans.

Enviat per: depangeaalaterra | 5 abril 2010

Haiku+Barça

Dos símbols, dues realitats

Tal i com comentàvem a classe fa unes setmanes, els Haikus són una composició poètica molt popular al Japó. L’Haiku es compon de tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes, respectivament, i no cal que rimin necessàriament. Originàriament, l’haiku pretenia explicar fenòmens naturals, el canvi d’estacions o la quotidianitat de les vides de la gent. Tenia una paraula clau (Kigo) que denotava l’estació de l’any en què s’escribia, al final dels dos primers versos es feia una pausa (Kireji) perquè al tercer vers s’hi resolen les dues imatges contraposades dels versos anteriors. I finalment, els Haikus sempre s’escriuen en present. Actualment, però, s’han deixat de banda molts dels requisits per escriure haikus i s’ensenyen a escoles d’occident tenint únicament en compte la forma. L’adaptació de la forma poètica a altres llengües ha fet que se saltessin algunes de les pautes que acabem d’esmentar.

Tot seguit, us deixo amb la meva aportació al món del Haiku que considero de molta actualitat i espero que mantingui l’essència d’on prové. Donat que el Barça s’ha convertit en un fenomen mundialment conegut, la seva adaptació a la poesia japonesa no quedarà tan llunyana:

En Pep és un Déu

El Barça, hexacampió

Culés satisfets

I és que el futbol també és cultura i qui se senti català i tingui la sort de ser del Barça, compartirà amb mi que la doble joia que resulta ser avui del barça i català quan hem patit tants cops al llarg dels anys, no té preu.

Visca el Barça i visca els països catalans!

Golden Gate Park_Japanese tea garden

19/12/2009_Celebració a Canaletes de la Supercopa, 6è títol consecutiu del Barça!

Enviat per: depangeaalaterra | 14 març 2010

Ha d’estar boig l’artista?

Sota el meu punt de vista un artista pot ser qualsevol persona que practiqui un art, especialment de les belles arts com ara: representar, cantar, tocar, crear, dansar, etc. Per tant, penso que un artista no necessàriament ha d’estar boig per fer creacions i aportar quelcom al món artístic. Sense anar més lluny nosaltres mateixos vam encarregar-nos de fer art a partir d’objectes quotidians i els hem compartit amb la resta de companys i internautes publicant-ho al nostre blog la setmana passada (veure “Què és art?”). I jo no em considero pas boja, ni a gaires dels meus companys de classe ;P

En tot cas, els ingredients que considero indispensables per a un artista són: passió pel que fa, imaginació i creativitat. Sense aquests atributs considero que un artista pot acabar morint per falta de motivació, de creença en el que fa i vol expressar. En definitiva, crec que qui és artista ho és tota la vida i neix amb unes idees clares, tot i que les va perfilant amb l’experiència de la vida, perquè vol donar a conèixer allò que creu que ha nascut per a fer. En canvi, el que vam fer nosaltres la setmana passada va ser posar-nos en la pell d’un artista per un dia, que, en principi, no ha de ser difícil, però que segurament a molts de nosaltres ens va suposar una tasca d’investigació o, si més no, de recapacitació per a saber què fer i què transmetre. És a dir, tothom pot ser artista per un dia si s’ho proposa, però només se sentiran artistes uns quants: aquells que creguin que allò que fan, creen, pensen, comuniquen, etc. és el que dóna sentit a les seves vides i el que han nascut per a fer. Jo, per exemple, no crec que hagi nascut per a donar a conèixer el meu art a través d’escultures, cançons o qualsevol altra manifestació del que es consideren les “belles arts”. En canvi, és possible que cregui que se’m doni bé alguna altra cosa i que ho aprofiti en el meu futur. Aquell serà aleshores el meu art.

Arquitectura com a art: Contrapicat del pont del MOMA de San Francisco, que correspont al punt més elevat del museu al qual s’hi dóna accés als visitants. Juliol de 2007.

Pintura com a art: “Bands in for directions” de Sol Lewitt. Es tracta d’un dels murals que es troben a l’entrada dreta del mateix museu, el SFMOMA. Juliol de 2007.

Enviat per: depangeaalaterra | 7 març 2010

El futur genètic de la nostra humanitat

Francis Dalton (1822-1911), hereder dels postulats de Darwin, fou el primer en investigar l’herència del comportament humà i fou qui inventà el terme “eugenèsia“, que no és altra cosa que la idea de fer evolucionar l’espècie humana cap a una espècie cada vegada més pura i perfecta, sense caràcters “dolents”. Dalton afirmava que s’havien de prendre mesures eugenèsiques sobre les poblacions humanes que consistien en fer reproduir només aquells individus que en l’estat natural podrien fer-ho (per exemple, un miop, per selecció natural segurament moriria abans de poder deixar descendència). Dalton deia que si deixàvem que individus com els miops es reproduïssin, estaríem “embrutant” la nostra espècie. I el que ara ens pot semblar una barbaritat, fins no fa pas tants anys encara s’aplicava inconscientment o no tant inconscientment. Fins als anys 60 les persones amb problemes psíquics no gaire greus intentaven que no es reproduïssin per tal que no passessin als seus descendents uns “al·lels defectuosos” que poguessin “embrutar” l’espècie. Aquests pensaments tant absurds existien a EUA i Suècia i no com a base científica sinó com a polítiques de purificació. Per no parlar dels extrems on van arribar l’Holocaust de Hitler d’entre els més coneguts processos de purificació ètnica.

A nivell biològic no té sentit parlar d’al·lels que empobreixin la població, no existeixen al·lels bons o dolents, en tot cas n’exiteixen de millors o pitjors adaptats. Per exemple, en el cas de l’al·lel dels miops i dels no miops, estan igualment ben adaptats a la nostra societat, ja que portant ulleres se soluciona perfectament el possible problema de visió dels miops. I per tant, és igualment viable tenir un fill miop que un de no miop. Els al·lels que estan mal adaptats ja es van eliminant per selecció natural, de manera que no té sentit que nosaltres eliminem aquests individus perquè els que estan mal adaptats ja es reprodueixen poc.

Quin és el futur de la nostra humanitat?

A continuació parlarem dels 4 motors que porten als canvis a les nostres poblacions:

MUTACIONS —> A nivell d’espècie no hi ha una elevada taxa de mutació al nostre genoma donat que les mutacions són espontànies. La manipulació genètica dels embrions sí poden considerar-se canvis de mutacions. Tot i així, tampoc representen cap canvi significatiu a nivell de la taxa de mutació de l’espècie. Aquestes mutacions, de la mateixa manera que les que es poden donar en els individus en concret a causa d’efectes ambientals, com pot ser l’exposició en excés al sol, per exemple, afecten poc al conjunt de la població.

ATZAR/DERIVA —> Anomenem atzar o deriva a aquelles variacions de les freqüències gèniques en generacions successives a causa de fluctuacions aleatòries. Tampoc es consideren un factor significatiu del canvi genètic humà.

SELECCIÓ —> A diferència de fa uns anys en què no estàvem tant desenvolupats culturalment, és probable que els efectes de la selecció natural disminueixin perquè els individus mal adaptats continuaran eliminant-se de forma natural, però potser més lentament perquè culturalment cada vegada som més tolerants i gràcies al desenvolupament aconseguim adaptar-nos malgrat algunes dificultats genètiques. Per tant, continuarem tenint descendència encara que l’espècie tingui al·lels pitjor adaptats perquè els compensarem a través de solucions culturals com, per exemple, l’òptica en el cas dels miops. La selecció, doncs, tampoc implicarà uns canvis gaire significatius.

MIGRACIÓ –> Finalment, la migració és el factor que més afovorirà a la homogeneïtzació de les nostres poblacions humanes perquè el fet que les poblacions es barregin cada vegada més farà que en un futur siguem tots cada vegada més iguals.

En conclusió,som molt més que els nostres gens! L’ambient (la nostra personalitat, forma de ser, mode de vida, etc.) afectarà molt més a l’hora de reproduir-nos que no pas les nostres condicions genètiques.

Enviat per: depangeaalaterra | 7 març 2010

Què és art?

Per mi art és qualsevol objecte que passa de tenir una funció principal per la qual s’ha creat a una funció exhibicionista per tal de ser contemplat per alguna raó en concret, amb una finalitat de reflexió al seu darrere. D’aquesta manera, a continuació exposo la meva obra d’art titulada “Evolution“:

Aquest collage està fet a partir d’imatges de diversos objectes, que uns al costat dels altres acaben formant una seqüència on pretenc il·lustrar l’evolució humana a través de la representació al llarg dels anys i èpoques que ha fet ‘ésser humà d’un dels grans descobriments en la nostra cultura: el foc.

La lectura es fa, doncs, d’esquerra a dreta i de dalt a baix, com si es tractés de la lectura d’un text occidental, de manera que, en primer lloc, hi trobem la pedra com a símbol dels primers objectes que es feren servir per a crear foc del no res i mitjançant la fricció; la fusta, que ja els nostres avantpassats descobriren que crema amb facilitat; els mistos; les espelmes; els fogonets de carbó i els fogonets de gas, útils per a cuinar; els encenedors i, finalment, la darrera imatge del collage simbolitza els invents futurs, que probablement un mateix estri englobi diverses funcions com ara un possible encenedor-càmera fotogràfica i disc USB.

En definitiva, ART pot ser qualsevol cosa que nosaltres volguem perquè només hem de donar-li un sentit més enllà de la raó per la qual es va crear inicialment.

Enviat per: depangeaalaterra | 7 març 2010

Les connotacions dels graffitis

Als trens se solen trobar graffitis en representació de protesta pel seu mal funcionament. Contrari al poder.Si hom cerca a l’Enciclopèdia Catalana el terme “grafit” trobarà la següent definició, que ens servirà d’inici per a la nostra reflexió d’avui: “Forma catalanitzada de graffiti. Actualment aquesta expressió artística, considerada il·legal, està sent reconeguda pels circuits culturals oficials (museus, publicacions d’art, galeries, festivals). Tot i així alguns grafiters arriben a la fama sense sortir de l’anonimat, com és el cas de Bansky. A Europa, l’únic cas de visualització oficial és l’exposició TAG, inaugurada a París el 2009. És la primera mostra a França de grans dimensions: 150 artistes, la majoria d’EUA, de França, de Xile o Austràlia, entre els quals destaquen els pioner novaiorquesos Taki 183 i Futura 2000, l’italià BO 130 o el francès Psyckoze. Les obres pertanyen a la col·lecció d’Alain-Dominique Gallizia.”

Bansky és un dels grafiters més coneguts del món que ha anat deixant les seves obres satíriques per diversos llocs del món com ara: el Regne Unit, Los Angeles, Nova York, San Francisco o Barcelona. Les seves obres urbanes han arribat a tenir una elevada cotització al mercat de l’art. L’obra de Bansky satiritza la política, la cultura i l’ètica. Combina el grafit amb l’estergit i té com a objectiu oferir visions alternatives de la realitat a les que donen els mitjans de comunicació. El seu anonimat forma part de l’encant de Bansky, tot i que hi ha qui afirma que es podria tractar de Robert o Robin Banks. Qui ho sap? 😉

Pintura de Bansky al mur de separació de Cisjordània.

El graffiti s’ha d’entendre com una obra d’art tan vàlida com qualsevol altre representació simbòlica feta sobre una tela de pintar. Bé que els nostres avantpassats més primitius dibuixaven a les parets de les coves i ningú els deia res, oi? I es considera art rupestre… per què ha de ser il·legal, doncs, pintar al carrer? Entenc que ha d’haver cert control sobre el tema perquè sinó tothom es dedicaria a deixar empremtes al carrer sense tenir en compte si destrossem en excés el paisatge urbà o no… I és per això que quan es parla de graffitis se sol fer la diferència entre el graffiti art (legal) i el graffiti vandàlic (il·legal). S’ha discutit moltes vegades sobre el tema i mai se n’ha acabat de treure l’entrellat. Personalment, crec que el graffiti és una expressío artística que va de la mà del vandalisme, perquè una cosa sense l’altra no té sentit. Fent un tour pels carrers que em queden a prop de casa (Santa Coloma de Gramenet) m’he adonat que graffitis que fa uns anys existien, ja no hi són perquè l’Ajuntament o particulars els han tret. En canvi, d’altres, amb finalitats més artístiques o perquè pertanyen a propietats privades es mantenen al llarg del temps. També és curiós adonar-se com alguns carrers, que pertanyen a barris més marginals de la ciutat, com els del Raval de Santa Coloma, tenen pintades als carrers, mentre que a d’altres barris, ja sigui perquè són més cèntrics o perquè són més transitats pels colomencs i colomenques, l’Ajuntament s’ha preocupat d’esborrar les “pintades” de les parets.

Aquestes imatges pertanyen totes al barri del Raval de Santa Coloma de Gramenet. Es tracta d’uns graffitis a dues entitats privades: una papereria (1) i una ludoteca del barri (2, 3 i 4). Com a tals, fa molts anys que existeixen, mai els han retirat ni hi han pintat a sobre, ja que pertanyen a propietat privada i la seva decoració forma part de la façana del barri. Les representacions 3 i 4 pertanyen a la façana original de l’edifici, mentre que la 2 és la paret del darrere i l’han anat creant els nens que han donat vida a l’esplai.

Quan parlàvem de la legalitat dels graffitis recordàvem la idea que alguns d’ells ja no existeixen perquè formen part de modes passades. Aquests “fantasmes” representen una de les modes grafiteres que recordo més de la meva infància. Fa uns 10 anys, aproximadament, anessis on anessis de la ciutat et trobaves aquests fantasmets per qualsevol racó de la ciutat. En canvi, avui dia costa trobar-ne algun, ja que la majoria es dibuixaven a portes de pàrquings, façanes d’edificis del centre, etc. que s’han anat tapant amb el temps. Aquests, en concret, són a l’interior d’un pati de l’Institut Públic de Can Peixauet. Mai vaig arribar a entendre quin significat tenien. Amb els meus ulls de ciutadana colomenca poc ficada en el món dels graffitis encara són un misteri per a mi. I potser qui els va plasmar al carrer tampoc sabria explicar ben bé el significat dels mateixos…

Aquests són els graffitis que encara es troben al barri del Raval de Santa Coloma de Gramenet. És un dels barris més abandonats de la ciutat, fortament marcat per la immigració, juntament amb el Fondo i, és evident que l’Ajuntament no ha fet gaires esforços com al centre o al passeig del riu Besòs per a mantenir netes les façanes dels edificis del barri. Les representacions 5 i 6 són graffitis a la façana d’una casa i són del tipus signatura. En canvi, les del 7 i 8 són al mateix barri però a un solar on ara s’hi pot jugar a bàsquet. En aquest cas els graffitis no només són signatures, que també n’hi ha, sinó que també hi trobem representades icones de l’època com personatges de “Dragon Ball” o de “Disney” que ens fa pensar que els graffitis també serveixen per deixar constància de les modes i dels referents d’una època o d’uns conceptes que es desprenen de les imatges que en algun moment unes persones van deixar en un racó de la ciutat amb alguna finalitat o no.

Finalment, com ja hem explicat, els graffitis són efímers. Un dia hi són i un altre dia, potser, desapareixen. És el cas dels graffitis de tota mena que hi havia al Passeig del Riu Besòs de Santa Coloma, per exemple, o dels tants altres que van formar part algun dia de la fisonomia dels carrers de les nostres ciutats.

Enviat per: depangeaalaterra | 1 març 2010

Pe, made in Spain

Penélope Cruz és una actriu que ha aconseguit l’èxit i la fama amb què molta gent pot haver somniat alguna vegada d’aconseguir a través d’un llarg camí d’esforç i fe en la seva professió. Tot i així, molta gent que treballa tant o més per fer realitat els seus somnis cau en l’oblit. Llavors, és fàcil preguntar-se per què Penélope Cruz ha aconseguit traspassar les fronteres i ser coneguda internacionalment? La resposta no consisteix en el simple fet de dir “perquè va tenir la sort de fer-se famosa”, sinó que la pregunta que cal fer-nos és: per què ella?

I la resposta és més senzilla del que sembla. Pe ha sabut representar a la perfecció el prototipus femení d’espanyola que els turistes volen veure. Dóna’ls el que volen i triomfaràs. I així fou, tan cert com una cita bíblica per als creients. La majoria de persones d’avui dia vivim en un món que ens sobrepassa, incapaços de fer coses que realment ens agradaria fer perquè tenim obligacions. I és natural perquè d’alguna cosa hem de viure, però la feina, la família, els diners… són només una petita part de la totalitat d’un organigrama que ens obliga a acceptar unes normes del joc i, com a jugadors, ens tallem les ales i deixem de ser de mica en mica aquelles persones que quan érem nens ens deien que havíem de ser: lliures, tolerants, compassius, valents, etc. El que vull dir és que no sempre complim els nostres somnis ni acabem sent aquelles persones que vam imaginar que seríem de petits. En part, és per culpa de la societat en què vivim. En llibertat, els animals només s’han de preocupar d’alimentar-se, de sobreviure i de reproduir-se. Potser no cal arribar a aquests extrems, però si fóssim lliures tindríem molt més temps per a dedicar-nos a conèixer la gent que ens rodeja. Però, com ja he comentat, avui la civilització ens ha portat a viure com vivim avui i aquesta vida no ens permet gaudir de la vida al 100%. Per exemple: Actualment a la gent li encanta viatjar i poder dir que ha estat a tot arreu. No obstant, a no ser que siguis un multimilionari que es pugui permetre el luxe de viure de la contemplació, t’endús una imatge típica i tòpica dels països que visites perquè les vacances que et pots permetre no et deixen aprofundir en el coneixement d’altres cultures.

Jo crec que Penélope Cruz és un producte molt ben aconseguit de la dona espanyola actual, ja que no té res a veure amb la veritable figura moderna, senzilla, treballadora i lluitadora de la dona d’avui dia. Però, en canvi, ha venut la imatge que resulta absolutament atractiva per als estrangers que volen creure que aquí som morenasses amb corbes, apassionades, amb molt de caràcter i una mica bledes. Ni més ni menys que la dona amb denominació d’origen España. Només cal posar el nom de Penélope Cruz al cercador i observar quines imatges n’obtenim: no en trobem absolutament cap en la qual no se’ns insinuï o ens inciti al sexe. Totes tenen un alt percentatge d’atractiu i de sensualitat. I, certament, em recorda al paper de María Elena que interpretava a “Vicky Cristina BCN”: una llunàtica addicta al sexe a qui li acaben fent uns retrats espectaculars per tal de perpetuar la seva bellesa -segons diuen alguns- digna d’admirar.

Pe, Antonio Banderas… Quins seran els successors de l’estereotip dels espanyols a l’estranger? Potser hauríem de fixar-nos ja en les noves generacions, doncs la vida continua i el pas de la bellesa a la vellesa arriba tard o d’hora…

Enviat per: depangeaalaterra | 21 febrer 2010

Qui som i per què?

Us heu preguntat mai com ha arribat a ser l’ésser humà com és actualment? O per què mascles i femelles ens comportem de formes diferents però alhora semblants dins del nostre sexe? L’antropologia és una disciplina que intenta revelar les respostes a aquestes preguntes, entre d’altres, ja que s’ocupa principalment de l’estudi de les persones des d’un punt de vista biològic, social, cultural, polític i fins i tot filosòfic. Des d’aquest blog em proposo endinsar-vos en la fascinant història evolutiva de l’ésser humà des dels seus inicis fins a l’època contemporània i setmanalment parlaré sobre temes que puguin semblar-vos interessants, curiosos i valuosos, tant per als qui estigueu més familiaritzats amb l’antropologia com per als qui no ho estan tant.

Avui, començaré parlant sobre la cultura com un dels trets que caracteritza als humans, però que no considero exclusiu nostre. Hi ha primats que també podríem dir que han desenvolupat algunes manifestacions de cultura que s’han vist afavorides per la selecció natural. I això és possible perquè la cultura és un tret derivat, és a dir, adquirit, però de base biològica. I és que la cultura no és genètica, però sí que el fet de poder-la desenvolupar requereix disposar de certes característiques com ara: el desenvolupament cerebral intel·ligent, la capacitat de manipulació d’objectes o la dependència de les cries respecte els adults per a transmetre’ls valors culturals (llengua, normes, etc.). Tot suma a l’hora de crear aquest sistema d’informacions transmeses de generació en generació que anomenem cultura. Però què ens diferencia dels primats si ells també són capaços de fer cultura? Jo crec, i ho comparteixo amb Eudald Carbonell, reconegut arqueòleg de casa nostra, que la vessant tecnològica del gènere Homo és exclusiva i que, per tant, encara que hi hagi altres primats que hagin après a utilitzar eines per fer coses no és tan rellevant com el fet que les utilitzi per crear-ne de noves.

La revolució tecnològica suposa un avenç cultural i avui dia els científics no han trobat evidències d’altres gèneres com l’Australopithecus que hagin creat eines amb alguna finalitat. Estic convençuda que per a arribar a aquest punt, la nostra espècie ha hagut de desenvolupar tot un seguit de mecanismes neuronals complexos que han permès la construcció d’eines amb altres instruments. En definitiva, abans de crear res vam haver de desenvolupar intel·ligència, programar i comunicar. Cal connectar el còrtex amb les habilitats mecàniques (mans) a la perfecció per tal de deixar evidències d’aquesta habilitat. Malgrat això, penso que també d’altres primats mostren comportaments culturals. Per exemple, un ximpanzé s’adona que pot netejar una patata amb aigua abans de menjar-se-la i ensenyar-ho als seus companys de grup per tal d’evitar una sensació desagradable al paladar. Això indica capacitat adaptativa i transmisió de mecanismes adquirits, no genètics, a una comunitat. I això no és altra cosa que cultura perquè no han nascut sabent-ho, sinó que a través de l’experiència han après i transmès unes informacions. I així és com afirmo que la cultura, a diferents nivells, està a l’abast de molts.



« Newer Posts

Categories